Se ha escrito mucho sobre los méritos que sitúan al realista ruso León Tolstói (Yásnaia Poliana, 1828 - Astápovo, 1910) en la cima de la literatura universal. En ocasiones más estructurado y hasta científico, y en otras más próximo a su "yo" literario, Tolstói nos habla desde una vejez autoexigente y humilde, siempre con una fe inquebrantable en el futuro. Los escritos que aquí se recogen tratan cuestiones que se dividen en dos grandes temáticas: una personal, en la que el autor busca la forma más virtuosa de trabajar y habitar su mundo, y una universal, que critica la estructura social rusa y europea, clama contra la violencia de los gobiernos y llama a los privilegiados a responsabilizarse de su poder.
Fill de l?aristocràcia russa, Lev Tolstoi (1828-1910) va quedar orfe de pare i mare molt jove. Educat primer per preceptors, després va cursar estudis universitaris. Decebut de la formació acadèmica, va tornar a la seva població natal, Iàsnaia Poliana ?al sud de Moscou?, per encarregar-se de les seves propietats i de la pròpia formació, alhora que es preocupava per la situació i per l?alliberament dels camperols. Va començar a escriure llibres per a l?ensenyament, amb una concepció de la literatura com a arma social. Va participar en les guerres del Caucas i de Crimea, experiència que va recollir a Relats de Sebastopol (1856), mentre escrivia la trilogia autobiogràfica de la Infantesa, adolescència, joventut. La seva obra literària inclou, sobretot, dues grans novel·les: Guerra i Pau (1867) i Anna Karènina (1877), però també va escriure Els cosacs (1863), La mort d?Ivan Ílitx (1886), Resurrecció (1899), Khadji-Murat (1904), i La confessió (1879), cristal·lització de la ideologia cristianoanarquista que Tolstoi va desenvolupar en diversos escrits crítics envers l?Església oficial i la societat russa.
