A menudo, nuestra sociedad desprecia el valor de las personas mayores y las relega a un segundo plano una vez finalizan su etapa productiva, como si hubieran perdido todo su interés. Sin embargo, el paso del tiempo no siempre representa una pérdida de cualidades, sino que con frecuencia sirve para hacer brillar otras, como la prudencia, el juicio y la experiencia adquiridos con los años.
En este breve ensayo, de estilo diáfano y colmado de ejemplos enriquecedores, Teresa Pàmies cuestiona muchos tópicos sobre el envejecimiento, mientras huye tanto de la falaz idealización de la tercera edad como del fatalismo biológico, y desenmascara los falsos prejuicios con que tratamos a los ancianos.
Envejecer no es un proceso de degradación irreversible; es una aventura individual e intransferible para la que no hace falta tener espíritu aventurero, solo ganas de asumir el reto y mucha curiosidad por seguir aprendiendo de aquello que depara esta época de la vida.
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012). Periodista, narradora. S'hagué d'exilar i va viure, entre d'altres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per l'actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d'Or). Algunes d'aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999), entre d'altres. La seva obra és, en general, un testimoni, sovint novel·lat, sobre la seva existència, condicionada pels esdeveniments històrics i les circumstàncies personals, presentat des del seu compromís polític amb el comunisme. Amb un estil planer, col·loquial i sovint emotiu, Pàmies va escriure una obra prolífica, que compta amb el favor del públic. Podem esmentar, entre d'altres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats i Dona de pres, de 1975. Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, hàbilment escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills (sense esmentar-ne el nom), forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del gudari (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja s'han fet grans i la vida és difícil. Més estrictament documentals són Si vas a París, papà... (1975), sobre el maig francès, o Maig de les dones (1976), sobre el congrés que va tenir per escenari Barcelona. Va escriure també llibres de viatges: Vacances aragoneses (1976), Busqueu-me a Granada: diari d'un viatge (1980), Nadal a Porto (1995). Va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2001.
