PAMIES, TERESA
Este es el relato de una aventura fascinante, la del compromiso político de una joven catalana que durante la guerra civil española participo activamente en la defensa de los valores republicanos, que había heredado de su padre, miembro del Partido Comunista. Teresa Pàmies tenía tan sólo diecisiete años cuando en 1937 ingresó en las jsuc (Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña), que tenían su sede en el Hotel Colón, convertido en el centro neurálgico de la resistencia en Barcelona. Allí ocupó un cargo de responsabilidad, que ejerció con valentía y espíritu de sacrificio. Durante el tiempo que sumó sus esfuerzos al apoyo del legítimo gobierno de la Segunda República, llegó a codearse con personajes como Lluís Companys, Frederica Montseny o Lina Ódena; incluso con Ramón Mercader, el asesino de Trotsky. Obligada a exiliarse por culpa de su filiación política, en la antesala de la Transición regresó y publicó el testimonio de su activismo juvenil bajo el título Cuando éramos capitanes, sumándose esta vez a la lucha contra el olvido. Corría el año 1974. Las memorias de la Guerra Civil de una joven dirigent
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012). Periodista, narradora. S'hagué d'exilar i va viure, entre d'altres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per l'actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d'Or). Algunes d'aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999), entre d'altres. La seva obra és, en general, un testimoni, sovint novel·lat, sobre la seva existència, condicionada pels esdeveniments històrics i les circumstàncies personals, presentat des del seu compromís polític amb el comunisme. Amb un estil planer, col·loquial i sovint emotiu, Pàmies va escriure una obra prolífica, que compta amb el favor del públic. Podem esmentar, entre d'altres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats i Dona de pres, de 1975. Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, hàbilment escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills (sense esmentar-ne el nom), forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del gudari (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja s'han fet grans i la vida és difícil. Més estrictament documentals són Si vas a París, papà... (1975), sobre el maig francès, o Maig de les dones (1976), sobre el congrés que va tenir per escenari Barcelona. Va escriure també llibres de viatges: Vacances aragoneses (1976), Busqueu-me a Granada: diari d'un viatge (1980), Nadal a Porto (1995). Va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2001.
