"La mort i la primavera" és la novel·la que Rodoreda volia convertir en la seva obra mestra, i la més autobiogràfica de totes les que va escriure sota la seva aparença fantàstica. Els grans temes rodoredians -l'amor que neix i mor, l'afany de llibertat que topa amb la repressió, la solitud davant la meravella del món, el talent dels homes per convertir la vida en un infern- s'hi despleguen amb més esplendor i més horror que mai. En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d?una natura inquietant, viu un poble sotmès a una llei rigorosa que vetlla per destruir tota forma de desig. Un noi de catorze anys, en el moment de fer-se home, comença a rebel·lar-se i sembra sense voler la llavor d'una guerra civil. Real com un contes de fades modern, "La mort i la primavera" és un llibre sobre la sedició i el testament d'una escriptora que va posar la seva llibertat per damunt de tot.
Mercè Rodoreda, principal autora de la narrativa contemporánea en lengua catalana, nació en Barcelona en 1908. Tras la guerra civil, se exilió primero en Francia y luego en Ginebra, regresando a Cataluña en 1979. Murió en Girona en 1983.
En 1938 obtuvo el Premio Crexells con su novela Aloma, de la que aparecería una edición revisada por su autora en 1969. Posteriormente publicó los volúmenes de relatos Vint-i-dos contes (Premio Victor Català 1958), Mi Cristina y otros cuentos (1967) y Viajes y flores (1980), y las novelas La plaza del Diamante (1962) -el mayor éxito de la narrativa catalana contemporánea-, La calle de las Camelias (1966), por la que obtuvo el Premi Sant Jordi, el de la Crítica y el Ramon Llull, Jardín junto al mar (1967), Cuánta, cuánta guerra... (1980) y las novelas póstumas La muerte
y la primavera (Seix Barral, 1986) e Isabel y Maria (Seix Barral, 1992). En 1980 recibió el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Sus obras se han traducido a más de veinte lenguas.
