PAMIES, TERESA
El exilio de la escritora Teresa Pàmies no fue ni breve ni fácil. En enero de 1939 atravesó a pie la frontera francesa al tiempo que lo hacían miles y miles de refugiados que huían aterrorizados del fascismo. Allí, en Francia, cumplió los veinte años. Tras no pocas aventuras, cruzó el Atlántico y acabó residiendo una buena temporada en México, donde volvió a la militancia activa. De regresó a Europa vivió en diversos países, sin perder nunca el contacto con la resistencia antifranquista. Cuando éramos refugiados es el relato de esos años larguísimos, en los que tuvo que desempeñar diversos oficios para ganarse la vida y mantener a sus hijos. La salvó «sentirse miembro de una comunidad de ideales», que le dio fuerza para salir adelante. Así, la dureza de la diáspora no la hizo abdicar de sus ideas republicanas, que desplegó trabajando en las emisiones en catalán y en castellano de Radio Praga y también en las diversas revistas en las que colaboró. Fue en la etapa final de ese exilio, en París, cuando pudo empezar a dedicarle algunas horas a la escritura. Y como autora regresó, teniendo que enfrentarse a quienes pensando como ella no habían tenido más remedio que quedarse en el llamado exilio interior.
Después de Cuando éramos capitanes, este libro de memorias cuenta las vicisitudes de la autora durante su largo exilio, que la llevó al otro lado del Atlántico y más tarde a diversos países europeos, siempre fiel a su único carné, el de la hoz y el martillo.
Teresa Pàmies (Balaguer, Lérida, 1919-Granada, 2012). Hija de un comunista, durante la guerra civil española fue una de las dirigentes de las Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña, así como una de las fundadoras de la Alianza Nacional de la Mujer Joven. En esos años hizo también sus primeras colaboraciones periodísticas. Su compromiso con la Segunda República le valió un exilio de tres décadas. Sin abandonar su ideología pasó por República Dominicana, Cuba, México, Serbia, Checoslovaquia y, finalmente, se instaló en París. Ya convertida en escritora, regresó a Cataluña cuando en 1970 ganó el Premio Josep Pla con Testamento en Praga, escrito a cuatro manos con su padre. Fue una autora prolífica y muy querida. Entre sus obras de carácter autobiográfico destacan Cuando éramos capitanes y Cuando éramos refugiados. También es autora de numerosas novelas y de unos cuantos libros de viajes, así como de infinidad de colaboraciones periodísticas.
Mª Ángeles Cabré (Barcelona, 1968) es escritora, crítica literaria y activista feminista. Ha publicado poesía, narrativa y ensayos como, entre otros, Leer y escribir en femenino, A contracorriente. Escritoras a la intemperie del siglo xx o Miralls creuats: Roig/Capmany (Premio de Ensayo Francesc Vallverdú). Su interés por las escritoras de la Segunda República la ha llevado a publicar una antología del periodismo de juventud de Anna Murià y diversas obras de María Luz Morales (Alguien a quien conocí e Historias del décimo círculo, ambas publicadas en Renacimiento). Dirige el Observatorio Cultural de Género, dedicado a impulsar la paridad en la cultura.
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012). Periodista, narradora. S'hagué d'exilar i va viure, entre d'altres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per l'actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d'Or). Algunes d'aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999), entre d'altres. La seva obra és, en general, un testimoni, sovint novel·lat, sobre la seva existència, condicionada pels esdeveniments històrics i les circumstàncies personals, presentat des del seu compromís polític amb el comunisme. Amb un estil planer, col·loquial i sovint emotiu, Pàmies va escriure una obra prolífica, que compta amb el favor del públic. Podem esmentar, entre d'altres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats i Dona de pres, de 1975. Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, hàbilment escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills (sense esmentar-ne el nom), forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del gudari (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja s'han fet grans i la vida és difícil. Més estrictament documentals són Si vas a París, papà... (1975), sobre el maig francès, o Maig de les dones (1976), sobre el congrés que va tenir per escenari Barcelona. Va escriure també llibres de viatges: Vacances aragoneses (1976), Busqueu-me a Granada: diari d'un viatge (1980), Nadal a Porto (1995). Va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2001.