POESÍA REUNIDA

Hijo y hermano de pintores, perteneciente a la minoría protestante de su patria representada por la Iglesia de Irlanda, William Butler Yeats (1865-1939) abrazó durante un tiempo la causa del nacionalismo irlandés y, en raro maridaje, unió a sus preocupaciones por la mitología de su país la inclinación por otras imaginerías y mitos, antiguos pero remodelados a su antojo, que llevó a la intrincada multiplicidad de temas y sentidos por la que se caracteriza su extensa obra. En él, como escribió Luis Cernuda, nos hallamos en presencia de un gran poeta. "Y no sólo de un gran poeta, sino de un hombre excepcional cuya actividad, tanto en la vida como en la poesía, resulta ejemplar y puede por lo tanto, y debe, ser guía para otros."
Yeats, proteico y en continua evolución, ofrece una obra coherente y tan variada como única: lo popular y lo elevado, lo íntimo y lo colectivo, lo sobrenatural y lo político, las raíces y la mirada al futuro, lo atemporal y la historia se unen en esas espirales que el poeta integró en su cosmovisión.

La traducción que aquí se presenta es el resultado de muchos años de trabajo y también -esperamos que el lector pueda apreciarlo- de una intensidad de esfuerzo que el mero transcurso temporal es incapaz de medir.
Nunca hasta la fecha se había abordado la traducción completa de la poesía de Yeats a nuestra lengua.

William Butler Yeats (1865-1939) provenia d’una família de comerciants anglesos instal·lats a Irlanda el segle xvii. Ja de molt jove abandonà els estudis d’art per dedicar-se plenament a la creació i propagació d’una cultura pròpiament irlandesa basada en les llegendes, encara populars, dels antics mites celtes i, sobretot, en la vigència, entre la gent més senzilla, de la creença en forces espirituals que embolcallaven les seves vides. Les llargues estades de petit a casa dels avis, a Sligo, al nord-oest de l’illa, el van marcar profundament. La seva evolució poètica derivà, però, cap a vivències més personals i, pocs anys més tard, a causa del moviment independentista, cap a l’experiència sovint dramàtica de la lluita col·lectiva, per acabar, en els seus últims anys, en una actitud de constant revolta contra la fatalitat de l’envelliment, sempre, però, amb la seva visió de la permanència de l’art i de l’esperit. Paral·lelament a la poesia, treballà durament en la creació d’un teatre irlandès d’alta qualitat, encara avui present en el teatre The Abbey, a Dublín. La força de la seva veu i de la seva experiència, tant la personal com la col·lectiva, van construir aquests versos, probablement els més ressonants en llengua anglesa del segle xx. El 1923 li fou concedit el premi Nobel de literatura.