Jean Racine (La Ferté-Milon, 1639 - París, 1699). Orfe des de quatre anys, fou educat pels grups jansenistes de Port-Royal des Champs. Pensà en els estudis eclesiàstics (1661), però en tornar a París (1663) es decantà pel teatre. Si bé no començà amb gaire èxit, el 1667 inicià la sèrie d'obres cabdals: Andromaque (1667), Les Plaideurs (1668), Britannicus (1669), Bérénice (1670), Bajazet (1672), Mithridate (1673), Iphigénie (1674) i Phèdre (1677; Fedra, Quaderns Crema, 1999). Racine es convertí així en el millor dramaturg de l'època i assolí el favor del rei Lluís XIV, però també nombroses enemistats. La conjuració contra Phèdre l'afectà profundament, i per aquesta raó i potser també pel seu recent matrimoni o perquè el rei l'havia nomenat cronista oficial, decidí d'abandonar el teatre. Tanmateix hi tornaria amb Esther (1689) i Athalie (1691), encarregades per Mme. de Maintenon.
