JARDIN HUNDIDO

La película El desencanto, de Jaime Chávarri, supuso una auténtica revolución en la historia del cine español. Cautivada por su inigualable atmósfera, Teresa Pámies se propuso conocer los escenarios donde se desarrolla la historia y así iluminar algunas de las claves que la película deja en penumbra. Para ello, viajó a Astorga, donde se encontró con un paisaje desolador que llamó aún más su atención y en el que decidió adentrarse por completo. El jardín hundido es el de la casa del poeta Leopoldo Panero; un jardín donde se suceden las confesiones de Felicidad Blanc, su viuda, y sus tres hijos: Juan Luis, Leopoldo María y Michi, a los que Chávarri reúne en el largometraje. El libro, que comienza con una indagación sobre la decadencia y el derrumbe de esta mítica familia, termina en el frescor del jardín San Francisco, en la ciudad de León. Durante este trayecto, Pámies se detiene en algunos de los rincones más bellos de la provincia, como el santuario de la Virgen del Camino o el castillo gótico de Valencia de don Juan. Con su aguda capacidad de observación, y entretejiendo humor, lucidez y sabiduría, Teresa

 Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012). Periodista, narradora. S'hagué d'exilar i va viure, entre d'altres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per l'actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d'Or). Algunes d'aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999), entre d'altres. La seva obra és, en general, un testimoni, sovint novel·lat, sobre la seva existència, condicionada pels esdeveniments històrics i les circumstàncies personals, presentat des del seu compromís polític amb el comunisme. Amb un estil planer, col·loquial i sovint emotiu, Pàmies va escriure una obra prolífica, que compta amb el favor del públic. Podem esmentar, entre d'altres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats i Dona de pres, de 1975. Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, hàbilment escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills (sense esmentar-ne el nom), forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del gudari (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja s'han fet grans i la vida és difícil. Més estrictament documentals són Si vas a París, papà... (1975), sobre el maig francès, o Maig de les dones (1976), sobre el congrés que va tenir per escenari Barcelona. Va escriure també llibres de viatges: Vacances aragoneses (1976), Busqueu-me a Granada: diari d'un viatge (1980), Nadal a Porto (1995). Va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2001.