Contes Menorquins

Sinopsis

Sovint s'ha dit que la primera obra d'un narrador

sol esser autobiogràfica. Crec que hi ha bona

part de veritat en aquesta afirmació, i en el llibre

d'En Faner es veuen detalls que semblen confirmar-

la. Ara bé, seria difícil d'atribuir gaire

importància a l'element autobiogràfic dins una

obra com aquesta, en la qual podem recórrer dotzenes

de pàgines on la narració pren ales de fantasia

desbordada damunt una acció irreal que arriba

a extrems d'ebullició imaginativa. L'asèpsia i la

mansueta disciplina que he atribuït als literats

menorquins anteriors, són suplantades en aquest

llibre per una incisiva irrupció d'elements tràgics,

fantasmagòrics i al·lucinants, sovint tan irreals que

resulten irracionals, i tan desballestats que el lector

s'hi perd i sent que el cap li roda. Malgrat això -o

tal vegada per això mateix-, a cada imatge trobam

imatges belles, observacions agudes i cops estilístics

que traeixen la grapa d'un autèntic bon escriptor.

Llegint «En Valentí», «Reivindicació de la literatura

» o «El sau de panyo», es pot comprovar l'existència,

en aquestes narracions, d'una poderosa força imaginativa que salta per damunt totes les

normes i navega a vela plena dins la mar de l'absurd. Però quina navegació més bella, per absurda

que sigui!


[Del pròleg de Francesc de B. Moll]



Pau Faner


Va néixer a Ciutadella (Menorca), el 1949. És novel·lista, pintor i professor de secundària retirat. Es doctorà en

Filologia Romànica a Barcelona i va exercir de catedràtic d'anglès a Secundària. En pintura ha dut a terme diverses

exposicions a Europa i Amèrica.

El 1972 va publicar Contes menorquins i el 1974, L'arcàngel, que va merèixer el premi Ciutat de Palma. Va guanyar

el premi Sant Jordi el 1976, amb Un regne per a mi, que després va guanyar el premi de la Crítica. El 1984

s'endugué el premi Víctor Català de narracions amb Lady Valentine i el mateix any rebé el premi Josep Pla per la

novel·la Fins al cel, que l'any vinent li proporcionà el Joan Crexells. El 1985 guanyà el premi Nadal de novel·la

castellana amb Flor de sal. Amb Moro de rei guanyà el premi Ramon Llull 1988. A partir de Mal camí i bon senyor,

premi Sant Joan 1992, Pau Faner continuà publicant narracions com La núvia del vent (1995) i llibres infantils

com el cicle de tres novel·les titulat La dama de la mitja ametlla. Després publicà Per una mica d'amor (1999),

Aetara (2004), Roses de paper (1997), Caps de rata (2003), Per no oblidar-te (2005) i El cant de l'alosa (2009), entre

molts d'altres.