A largo de su extenso ensayo, Josep Palau Fabre va desgranando las claves de un periodo (1927-1939) y de un artista plenamente consciente de la complejidad de su tiempo y de la atemporalidad del verdadero arte: "Para mí no hay pasado y futuro en el arte. Si una obra de arte no puede vivir siempre en el presente, no debe ser considerada como tal."
Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) ha estat una de les grans personalitats de la literatura catalana dels nostres temps. Gràcies a la seva relació amb autors com Federico García Lorca, Antonin Artaud, Octavio Paz i molts d'altres, va saber connectar la cultura catalana amb els corrents literaris i artístics més importants del segle XX. Palau i Fabre va ser poeta, dramaturg, contista i assagista, sempre amb una veu personal i amb una obra d'una gran càrrega passional. També va ser un estudiós de la pintura, i molt especialment de l'obra de Pablo Picasso, a la qual dedicà més de vint llibres (alguns d'ells traduïts a una desena de llengües), essent considerat internacionalment com un dels especialistes més prestigiosos en la seva obra. El 1999 li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
