Raymond Queneau comenzó su carrera literaria dentro del movimiento surrealista, a cuyo grupo perteneció durante cinco años y del que André Breton, el máximo maestro de ceremonias, lo expulsó finalmente a causa de desavenencias literarias pero también, posiblemente, personales. Este episodio parece haber determinado su animadversión hacia las vanguardias, y Odile, escrito algunos años después de sus comienzos literarios, parece ser uno de los testimonios más mordaces de este episodio.
Raymond Queneau (Le Havre, 1903 - París, 1976), després de trencar amb el superrealisme, va publicar el seu primer llibre, la novel·la Le Chiendent, el 1933. A aquesta en seguirien prop d'una vintena més, entre les quals Un rude hiver (1939)?Un hivern dur (Quaderns Crema, 1988)?, Le Dimanche de la vie (1952) i Zazie dans le métro (1959). Després de la novel·la en vers Chêne et chien (1937), va publicar també un bon nombre de llibres de poesia, i algun d'assaig. Quaderns Crema ha publicat els relats Exercicis d'estil (1989). El 1960 va fundar, amb François Le Lionnais, l'Ouvroir de Littérature Potentielle (Oulipo), els treballs del qual van apareixent en volums d'ençà del 1973. Vinculat a una prestigiosa editorial francesa des del 1938, Queneau va ser membre de l'Académie Goncourt i del Collège de Pataphysique i director de l'Encyclopédie de la Pléiade.
