Un testamento vital, sintetizado en doscientos aforismos, provocador y original a partes iguales, en el que Rusiñol mira el mundo con ferocidad no exenta de humor y sano distanciamiento, y que Francisco Fuster nos ofrece ahora en una cuidada traducción.
Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861- Aranjuez, 1931) és la figura més important del teatre modernista català. Dramaturg, narrador, assagista i pintor, formà part de l'anomenada "bohèmia daurada", residí llargues temporades a París, fou membre destacat d'Els Quatre Gats i el creador de les Festes Modernistes de Sitges. La seva obra del tombant de segle exemplifica de manera clara les relacions i les tensions entre l'intel·lectual (l'artista, el poeta) i la societat burgesa (la prosa, el materialisme). En són exemple L'alegria que passa (1898), El jardí abandonat (1900) o Cigales i formigues (1901). El seu pensament, però, anà evolucionant i culminà amb l'adaptació teatral de L'Auca del senyor Esteve, l'any 1917, on les tensions artista-societat es dolcifiquen notablement, produint-se, fins i tot, una entesa.
