Roger Costa-Pau (Barcelona, 1966)
Un món intens, imprevist, càlid i sensual és possible. El reflex d?un paisatge, alhora exterior i interior, s?insereix en la pròpia arrel del sentiment i del cos revifant un foc àugur, amb la mirada més enllà, prop de la línia roja on potser hi niarà l?amor. I la paraula poètica, plena i viva al tacte, és invocada i proferida des del dedins; és portada pel vent càlid i per l?aigua fins a la terra-pell cavada, «a l?hora de l?espiga plena». El poeta es val del fragment com a fractura abismal del llenguatge o com a ruptura del silenci, tal com deia Giuseppe Ungaretti, i deixa la seva empremta trencant la sintaxi i potenciant la intensitat lírica d?aquests versos que es mouen amb uns ritmes propis. Un recorregut màgic per fragments de pell cavada i pels instants fugitius que tan sols l?amor i l?estremiment de la paraula poètica poden arrencar al temps... L?escriptura és «l?acte imminent de ser en el desig: el camp des de l?arrel».
