Dmitri Pávlov Sanin, a sus cincuenta y dos años, solo y melancólico, encuentra entre unos documentos una cajita con una pequeña cruz con incrustaciones de granate que desata sus recuerdos y lo transporta a su juventud en el verano de 1840. Aguas de primavera (1872), penúltima novela de Iván S. Turguénev, fue uno de los mayores éxitos de su carrera: una novela psicológica alrededor de la sumisión en el amor y de los errores de juventud que se pagan toda la vida, que de esta forma se convierte en una no-vida, un tema muy querido por su autor.
Ivan Serguèievitx Turguénev (Orel, Rússia, 1818 - Bougival, París, França, 1883) va ser, probablement, el més europeista de tots els escriptors russos del segle XIX, l'edat d'or de les lletres eslaves. Nascut en el si d'una família de terratinents, va estudiar lletres a les universitats de Moscou i Sant Petersburg, primer, i posteriorment filosofia a la Universitat de Berlín. A Alemanya va descobrir la societat europea que tant el fascinaria, i que l'empenyeria a viure per tot el continent, de Baden-Baden a París. Va tenir una relació complicada i tensa amb Dostoievski i Tolstói, i entre els seus amics es comptaven escriptors com Henry James i Gustave Flaubert, amb qui va mantenir una nodrida correspondència.Un mes al camp, escrita el 1855 i estrenada disset anys més tard, el 1872, és la seva peça teatral més notable, però tanmateix, Turguénev assoleix la seva condició de clàssic cultivant la novel·la. Entre la seva producció en prosa destaquen textos com Rudin (1857), Niuada de gentilhomes (1859), Primer amor (1860), Pares i fills (1862, considerada la seva obra mestra) i Fum (1867).
