Después de varios años estudiando en Europa, Grigori M. Litvínov, un hombre «positivo», esforzado y discreto, descansa unos días en Baden-Baden, donde espera la llegada de su prometida. Baden-Baden es famosa por sus aguas y por su casino, y hasta ella «se arrastran [ ] como cucarachas» todos los sectores de la sociedad rusa, desde los más radicales eslavófilos, ruidosos y charlatanes, hasta los «muñecos muertos» de la milicia y la aristocracia, que se entretienen por ejemplo- hipnotizando cangrejos. Litvínov se encuentra así, sin comprenderlo, en un bullicioso microcosmos del mundo al que se dispone a regresar y en el que de pronto reaparece, con la misma fuerza que en el pasado, la princesa Irina Osinin, su frustrado amor de juventud, ahora casada con un general y aburrida de todo. A partir de este doble reencuentro -con la pasión perdida y la Rusia abandonada- construyó Turguénev en Humo (1867), su penúltima novela, una intensa crónica de amor y decepción donde «la naturaleza no respeta la lógica» y un tremendo cuadro satírico que le valió la enemistad de sus compatriotas (especialmente la de Dostoievski) pero que no carece de una instigación convencida, aunque solitaria, al progreso y la civilización.
Ivan Serguèievitx Turguénev (Orel, Rússia, 1818 - Bougival, París, França, 1883) va ser, probablement, el més europeista de tots els escriptors russos del segle XIX, l'edat d'or de les lletres eslaves. Nascut en el si d'una família de terratinents, va estudiar lletres a les universitats de Moscou i Sant Petersburg, primer, i posteriorment filosofia a la Universitat de Berlín. A Alemanya va descobrir la societat europea que tant el fascinaria, i que l'empenyeria a viure per tot el continent, de Baden-Baden a París. Va tenir una relació complicada i tensa amb Dostoievski i Tolstói, i entre els seus amics es comptaven escriptors com Henry James i Gustave Flaubert, amb qui va mantenir una nodrida correspondència.Un mes al camp, escrita el 1855 i estrenada disset anys més tard, el 1872, és la seva peça teatral més notable, però tanmateix, Turguénev assoleix la seva condició de clàssic cultivant la novel·la. Entre la seva producció en prosa destaquen textos com Rudin (1857), Niuada de gentilhomes (1859), Primer amor (1860), Pares i fills (1862, considerada la seva obra mestra) i Fum (1867).
