Joan Maragall i Gorina, el hombre que, por su sensibilidad personal y por las influencias que supo asimilar, acertó a dar un tono de universalidad al movimiento de restauración de la literatura y de la cultura catalanas, nació en Barcelona el 10 de octubre de 1860. (...)Joan Maragall creía que existía un pensamiento poético y un pensamiento especulativo -un pensamiento pensado, lo llamaba él-, y que el primero era mucho más profundo, mucho más revelador, que el segundo. Ahora bien, este pensamiento poético es dado gratuitamente al poeta por obra y gracia de la paraula viva (la palabra viva) (...). Deduce Maragal que el hombre es el esfuerzo supremo de la Naturaleza, la palabra lo es del hombre, por cuanto lleva o comporta en sí la idea.
<b>Joan Maragall i Gorina </b>(Barcelona 1860-1911) és la figura intel·lectual més sòlida del Modernisme. Ho va ser com a poeta i com a pensador, i amb projecció entre la burgesia. Va intervenir en la vida pública amb responsabilitats ciutadanes, va mostrar preocupació per la llengua i compromís amb el país. Amb la seva poesia va crear un imaginari nacionalista (el comte Arnau, Joan Garí, Serrallonga) i va dotar d'himnes el país (Cant de la Senyera, L'Empordà). A més de poesia, també va escriure assaig d'interès ideològic, cultural i polític i va desenvolupar una gran tasca com a traductor.
