Amb el pseudònim de Lou Delvig, l'any 2001, Delphine de Vigan, autora de Res no soposa a la nit, publicava Els dies sense fam, una primera novel·la autobiogràfica inspirada en la malaltia que va patir durant l'adolescència: lanorèxia.
La Laura té dinou anys i és anorèxica. Hospitalitzada al darrer estadi de la malaltia, necessita tres mesos de tancament absolut per donar vida a un cos que ha renunciat a viure. Tres mesos per vèncer la malaltia que la corrou gràcies a la trobada amb lúnic metge capaç dentendre el seu patiment. Tres mesos per intentar esbrinar els motius que lhan portat fins a aquest punt, enterrats en el més profund duna infantesa en la qual mai no va poder plorar.
Si a Res no soposa a la nit, Delphine de Vigan resseguia els passos de la bogeria materna que va marcar la seva infantesa, a Els dies sense fam sen fa ressò i, en una mena dexorcisme contra la malaltia, a partir de la seva pròpia història, tot i que transformant-la i reinventant-la, ens ofereix algunes claus de la seva experiència més personal i dolorosa.
Delphine de Vigan, parisenca nascuda a Boulogne-Billancourt, ha treballat com a hostessa de supermercat per a diverses marques de formatges i hamburgueses, com a secretària i com a directora d'estudis en un institut especialitzat en l'observació social. Amb el recull de contes Les Jolis Garçons i amb la novel·la Un soir de décembre, tots dos sobre el tema de la desil·lusió amorosa, va entrar de ple en l'escena literària francesa. Amb No i jo va aconseguir el Premi dels llibreters francesos 2008.
