GAZIEL
Som incompatibles els catalans i els espanyols? Si és que sí, a què és degut i d'on ve aquest sentiment? I si és que no, com és que aquest debat es repeteix generació rere generació? També el gran periodista Gaziel, director de La Vanguardia durant els anys de la República, ja s'ho va plantejar fa 70 anys i va escriure-ho en els quatre assaigs que formen aquest volum. Hi exposa una teoria pròpia sobre els "pobles remolcadors" i els "pobles remolcats", analitza les "falles" i les "pegues" que han marcat la història de Catalunya, planteja la complexitat de les relacions seculars amb Castella i aconsegueix extreure una radiografia precisa dels mals endèmics de la nació.
Gaziel es el seudónimo con el que firmaba el periodista Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964). Hijo de la burguesía catalana, en agosto de 1914 vivió el inicio de la Primera Guerra Mundial en París, ciudad de la que huyó un mes después con un cuaderno de notas que transformó en artículos para La Vanguardia y cosecharon tanto éxito que renunció a su carrera académica e inició una fulgurante trayectoria periodística. Fue corresponsal de La Vanguardia en París hasta 1918, y uno de los grandes cronistas de la Primera Guerra Mundial, a su vuelta fue nombrado redactor jefe del periódico y, en 1933, director. Con la Guerra Civil se exilió a París y Bruselas, en 1940 volvió a Madrid y en 1959 se trasladó a Barcelona, aunque ya no pudo ejercer el periodismo. Entre su vasta obra, figuran los libros de periodismo y ensayo político Diario de un estudiante en París (1915), En la línea de fuego (1917), El año de Verdún (1918), Cuatro ensayos sobre Cataluña y los catalanes (póstumo), las Meditaciones en el desierto, el libro de memorias Todos los caminos llevan a Roma. Historia de un destino (1893-1914) (1958), y dos trilogías de libros de viajes, la Trilogía ibérica y otra inconclusa.