MARÇAL, MARÍA-MERCÈ
Tundra, territorio fangoso (es decir, ambiguo: tierra y agua es su sustancia), es ante todo un lugar de encuentro entre la existencia y la palabra, o un espacio acotado entre cielo e infierno, es decir, un purgatorio verbal. Lo que su purga allí es una pena que ningún Dios ha impuesto, pero que el hombre ha recogido en el muladar de la creación: Esther Ramón, en este, su primer libro, hace llegar hasta nosotros ecos de un espacio que el verbo ha ganado al vacío sin vencerlo, sólo expresándolo desde el límite: tierra baldía que es también paraíso donde nos espera la voz de la serpiente, es decir, del lenguaje... «Así el lenguaje no conoce calma, ni justicia, ni lógica señala Juan Carlos Suñén en el prólogo, sólo su propia arrogancia (se arroga, sí, se elige forma). Se dispone a ver claro sin reducirse (y son tiempos discretos para advertir la apuesta) entre una vida y la muerte...Y sólo llega a término porque su última nota es un silencio que vive eternamente, que sobrevive a la pregunta simple que duerme bajo las otras. ¿Quién soy yo en lo que miras, lector?»
Maria Mercè Marçal i Serra (Ivars d'Urgell, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana i, per un temps, editora. En la seva trajectòria vital i literària sempre va assumir, de manera coherent, la famosa divisa amb la qual va encapçalar el seu primer llibre, Cau de Llunes (Premi Carles Riba 1976): "A l' atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzar de ser tres voltes rebel". La seva única novel·la La passió segons Renée Vivien, va obtenir, entre d'altres guardons, el premi Carlemany 1994. Usà com a nom de ploma "Maria-Mercè Marçal". JUntament amb Cau de llunes destaquen Bruixa de dol, Sal oberta, La germana, L'estrangera i Desglaç (aplegats per ella mateixa el 1989 a Llengua abolida), tots ells títols essencials en la poesia contemporània.