PAMIES, TERESA
Verano de 1978. Una pareja de sexagenarios llega a Broto, un pueblo enclavado en el corazón del Pirineo aragonés, para disfrutar de unas tranquilas vacaciones. Pronto se corre la voz entre las fuerzas vivas de que son dirigentes comunistas.
Vacaciones aragonesas podría considerarse un libro de viajes por la abundante descripción de los paisajes del Alto Aragón que contiene -el Parque Nacional de Ordesa, Panticosa, el monasterio de San Juan de la Peña, Jaca, Aínsa, Graus...-, y sin embargo, entre los paisajes encontramos a la gente, y con la gente sus preocupaciones y anhelos. Observadora de los pequeños detalles del panorama geográfico y humano que le rodea, Pàmies lo describe todo con lucidez, con humor y ternura. Es, en el fondo, una reflexión optimista sobre la inevitable vejez a través de las peripecias de esta pareja por los senderos pirenaicos.
Y cuando la descripción parece languidecer, aparece la anécdota, como si temerosa de cansar con tantos ríos y montañas convocase la presencia de un rostro -la niña del cercano pueblo de Oto, la del cura de Broto, con el que establece una insólita amistad- o buscase el complemento de la narración turística con interesantes datos históricos.
Vacaciones aragonesas es un testimonio excepcional de lo que un día fuimos. Y de lo que todavía somos.
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012). Periodista, narradora. S'hagué d'exilar i va viure, entre d'altres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per l'actualitat, sobretot la política i amb interessos diversos, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació (Avui, Presència, Serra d'Or). Algunes d'aquestes col·laboracions van ser aplegades en volum: Opinions de dona (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999), entre d'altres. La seva obra és, en general, un testimoni, sovint novel·lat, sobre la seva existència, condicionada pels esdeveniments històrics i les circumstàncies personals, presentat des del seu compromís polític amb el comunisme. Amb un estil planer, col·loquial i sovint emotiu, Pàmies va escriure una obra prolífica, que compta amb el favor del públic. Podem esmentar, entre d'altres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats i Dona de pres, de 1975. Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, hàbilment escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills (sense esmentar-ne el nom), forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del gudari (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja s'han fet grans i la vida és difícil. Més estrictament documentals són Si vas a París, papà... (1975), sobre el maig francès, o Maig de les dones (1976), sobre el congrés que va tenir per escenari Barcelona. Va escriure també llibres de viatges: Vacances aragoneses (1976), Busqueu-me a Granada: diari d'un viatge (1980), Nadal a Porto (1995). Va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2001.
