RUSIÑOL, SANTIAGO
Cal al final de la seva vida, Santiago Rusiñol va aplegar en aquest petit volum les sentències morals que havia anat elaborant al llarg dels anys. Nascudes de l'escepticisme profund amb què observava la societat del seu temps, les Màximes i els mals pensaments revelen no només el peculiar sentit de l'humor i la ironia agredolça que sempre havien acompanyat Rusiñol, sinó també una visió melancòlica, amarga i desencisada, de l'existència. Al costat de la sàtira estripada contra les dones i els metges, hi trobem la seva desconfiança cap a la política i cap al progrés i, en el fons, envers la pròpia condició humana. Ara bé, tal i com adverteix el mateix Rusiñol, en l'última mostra del seu escepticisme, al capdavall "tots aquests pensaments poden escriure's a la inversa".
Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861- Aranjuez, 1931) és la figura més important del teatre modernista català. Dramaturg, narrador, assagista i pintor, formà part de l'anomenada "bohèmia daurada", residí llargues temporades a París, fou membre destacat d'Els Quatre Gats i el creador de les Festes Modernistes de Sitges. La seva obra del tombant de segle exemplifica de manera clara les relacions i les tensions entre l'intel·lectual (l'artista, el poeta) i la societat burgesa (la prosa, el materialisme). En són exemple L'alegria que passa (1898), El jardí abandonat (1900) o Cigales i formigues (1901). El seu pensament, però, anà evolucionant i culminà amb l'adaptació teatral de L'Auca del senyor Esteve, l'any 1917, on les tensions artista-societat es dolcifiquen notablement, produint-se, fins i tot, una entesa.
